Cop d'ull als titulars d'última hora de la informació general del dia
I encara...
El llibre digital ha experimentat un creixement del 9% i el préstec del mateix suport en biblioteques s'ha disparat un 97% segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda El mercat del llibre digital continua en la seva línia ascendent. Tant pel que fa al mercat interior com al mercat exterior. Tot i que per ara només representa un 5% de la facturació total. Segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda, durant el 2023 el llibre en suport digital hauria crescut un 9%, excloent-hi els llibres acadèmics o de text. A tot el món, les vendes de llibres digitals han augmentat un 12%. Una de les dades més vistoses de l’informe anual de Libranda –que comercialitza 133.113 llibres editats en català, basc, espanyol i gallec és l’augment del préstec digital en biblioteques, que experimenta també un creixement del 97% respecte a l’any anterior i arriba a una quota del 8,7% del mercat. Com sempre, el pes més important del mercat recau un any més en les plataformes internacionals de venda de llibres, amb una quota del 74,8%, que es manté estable respecte a l’any anterior. Al contrari, el pes de les llibreries i plataformes en línia independents experimenta un decreixement i la seva quota es tanca amb un 8,6%. Per la seva banda, les plataformes de subscripció de llibres electrònics creixen un 3% respecte a l’any anterior i la seva quota és del 7,9%. La ficció continua sent la categoria de més pes en el mercat del llibre digital, amb un 65% de les vendes, i hi destaquen la ficció contemporània, la novel·la policíaca i la novel·la romàntica. La no-ficció se situa en el 29% i els temes més destacats en aquest àmbit són els relacionats amb l’autoajuda i el desenvolupament personal i les biografies. El preu mitjà dels llibres digitals en comparació amb el 2022 és estable, passa de 7,2 euros el 2022 a només 7 euros el 2023. L’aplicació de lectura i àudio de Libranda va registrar l’any passat un temps mitjà de lectura per usuari i mes de quatre hores.
[Altres
informacions]
La fogonada de “San Fermín” Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda.
[Altres
informacions]
En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Això sol ja fa endevinar que l'obra promet embolics a manta i un enginyós recurs inventat pels tres protagonistes perquè cadascú actuï com si no fos el que és sense que les convidades a les cites no detectin el, diguem-ne, frau. La cosa no passaria d'aquí si les tres veïnes convidades, una infermera del Clínic, una dependenta de sabateria —atenció als que calcin un 43!— i una mossa d'esquadra sense gas pebre no amaguessin també alguna patologia que els tres amfitrions no arribaran a detectar i que elles, com si fossin un triangle matriarcal dels bonobos, acabaran dominant i portant, com l'aigua, cap al seu molí.
[Altres
informacions]
Un terrat amb vistes al món Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món, ple de records, de nostàlgia, d'il·lusions perdudes i de frustracions guanyades on les plantes hi malviuen els estius més calorosos ni que el gota a gota s'estressi, els fils d'estendre roba es destensin, la vella màquina de rentar faci l'orni, el dipòsit d'aigua del cel serveixi perquè la mànega faci de dutxa i la moda massiva de la parabòlica, segons el Pipa, el manetes amic de la Calores, serveixi perquè el govern els espiï a tots fins i tot per saber quantes vegades fan un riu i estiren la cadena.
[Altres
informacions]
CaixaBank us ofereix aquest “espaci” Això de tenir la seu social fora de casa acabarà passant factura a les grans empreses com les corporacions bancàries que van fugir esperitades, empeses pel xantatge estatal espanyol a perdre sucosos dipòsits institucionals si no feien un gest contra el que ja veien com un fet possible l'1-O si el procés d'independència no hagués fet botifarra als que se'l van prendre seriosament. Passar factura no vol dir que econòmicament els surti malament. El que els pot sortir malament és l'ús de la llengua. Són les vuit tocades d'un matí qualsevol [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]
. El canal radiofònic de Catalunya Informació —el de les 24 hores de la ràdio nacional de Catalunya, dita ara CatRàdio o 3Cat— detalla, com cada matí, els embussos que hi ha arreu. Fa la impressió que la informació sigui cada dia la mateixa, només canviant algun matís: un camió que crema, un cotxe avariat, una topada sense conseqüències... Darrere d'aquest poema d'asfalt matinal en ve un altre: el de la previsió del temps, en els últims mesos pendent sempre que la sequera digui adéu i caiguin quatre gotes en algun lloc del país, mal anomenat “territori” per complaure aquells que de tan universals com són no tenen país.
[Altres
informacions]
Els favors amb favors es paguen Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat.
[Altres
informacions]
N'hi ha per llogar-hi cadires! Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades.
[Altres
informacions]
Sota un cirerer florit... “Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys.
[Altres
informacions]
Una fundació australiana dedicada a fomentar l'estudi i la formació de joves indígenes rep l'Astrid Lindgren Memorial Award 2024, el premi considerat el Nobel del sector infantil i juvenil i el més ben dotat del món El premi Astrid Lindgren Memorial Award 2024, considerat el Nobel de Literatura Infantil i Juvenil, s'ha atorgat a l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF), una institució creada l'any 2008 en resposta a la demanda comunitària de les famílies indígenes australianes que opten per matricular els seus fills en internats. El premi, que alterna escriptors, il·lustradors i institucions en cada edició, és el més ben dotat econòmicament de l'àmbit per a infants i joves. L'atorga la Fundació sueca que porta el nom en memòria de l'autora Astrid Lindgren i té un import de 5 milions de corones sueques (uns 540.000 €). Amb la participació del govern i el sector privat, l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF) ofereix beques de finançament per als estudiants indígenes per completar els estudis, amb suport professional per ajudar-los a fer una transició exitosa a l'ocupació. Amb el suport d'alguns dels líders empresarials, filantròpics i comunitaris més influents d'Austràlia, l'AIEF ha passat d'un estudiant becat el 2008 a donar suport a més de 1.200 joves indígenes de més de 400 comunitats de tots els estats i territoris d'Austràlia. L'AIEF és una organització apolítica i no religiosa que respecta les creences personals de cadascú. Manté una actitud apartidista en temes polítics, socials i religiosos per tal de reflectir l'amplitud i la diversitat dels grups d'interès i la pluralitat de punts de vista entre ells.
[Altres
informacions]
L'escriptor australià Heinz Janisch i l'il·lustrador canadenc Sydney Smith, guanyadors dels Premis Hans Christian Andersen 2024 que s'han atorgat coincidint amb la Fira de Bolonya Heinz Janisch (Güssing, Burgenland, Àustria, 1960) va estudiar filologia alemanya i periodisme a la Universitat de Viena. Col·labora des de fa més de quaranta anys en programes de ràdio i televisió austríacs. La seva obra ha obtingut destacats premis austríacs. Segons el jurat dels Premis Hans Christian Andersen, que l'IBBY atorga cada dos anys, és un mestre de la història breu que deixa espai a la imaginació dels lectors. Tot i que moltes de les seves obres són humorístiques, fins i tot de vegades absurdes, té un element filosòfic en la seva escriptura que sovint fa que els seus llibres siguin profunds. Pel que fa a l'il·lustrador Sydney Smith (Nova Escòcia, Canadà, 1980), el jurat destaca del seu treball la semblança amb la narració visual o la memòria musical perquè ell mateix diu que escoltar és com aproximar-se a les històries [més informació a Cornabou]. Smith utilitza el color per introduir la natura, les olors i el drama a cada llibre. Ha estat també reconegut sovint amb distincions canadenques i internacionals per la seva obra. Tant un com l'altre tenen obra publicada aquí, Heinz Janisch amb el relat «Mejillas rojas» (Loguez Ediciones) i Sydney Smith amb l'àlbum «Perdut a la ciutat» (Libros del Zorro Rojo).
[Altres
informacions]
L'altra cara de la pista Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El duet format pel veterà actor Jordi Banacolocha —s'acosta als setanta anys dempeus als escenaris!— i el jove Adrian Grösser [2023] —acabat de sortir de «Romeu i Julieta» amb David Selvas, Poliorama, i una de les recordades cares de la sèrie «Merlí»— ofereix, a més d'unes fugaces peces musicals acompanyat de guitarra, una de les interpretacions més sensibles d'entre les que posen cara a cara dues generacions d'actors tan distanciades en el temps i en l'experiència escènica. Però això no impedeix que els dos creïn un clímax que va “in crescendo” a manera que el xantatge del vell pallasso que no es vol sentir abandonat pressiona l'impuls del jove clown per empènyer encara més la seva fugida.
[Altres
informacions]
La por que assetja des de l'altra banda del mirall L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció.
[Altres
informacions]
Passin, passin... que veuran l'emprovador “El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures.
[Altres
informacions]
Tornen a El Maldà «Les dones sàvies» d'Enric Cambray i Ricard Farré a la sala on van néixer després de passejar amb la mirada de Molière durant 8 anys en 5 temporades i en més de 250 funcions Fot-li que és un Molière! Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres [any 2016], mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents.
[Altres
informacions]
![[+ imatge ampliada]](logos/publi/ampliar/aliments1.jpg){kind=link}
