Saltar al contingut CASTELLANO - VALENCIÀ

Banners Portada

QUAN DIC ALCOI

Isabel-Clara Simo
Quan dic Alcoi, dic Ovidi Montllor.
Quan dic Alcoi, dic Antoni Miró.
 
Quan dic Alcoi, dic Ovidi Montllor. Quan dic Ovidi Montllor dic Alcoi, i moltes coses més. Per exemple, la tendresa. La justícia social. La metáfora esqueixada. La veu ronca i profunda. El pragmatisme innocent. Tot això que era, i és, Ovidi Montllor.
 
Hi ha persones que moren abans d’hora i que fan plorar els seus amics i la gent que les estima. Un artista que mor, però, rep homenatges i se’n diuen lloances, però l’esquerpa societat cultural, els egos inflamats de tots els que hi formem part, acaba per oblidar-lo. Alguna celebració escadussera. Algun record en data assenyalada. I capes d’oblit fins que se l’enduu la història i o bé esdevé un clàssic, o bé desapareix per sempre més.
 
Però Ovidi, no. Ovidi mor i el plora un país sencer. I passen els anys i els joves l’escolten i el fan més gran encara. Quan els qui no coneixen l’artista traspassat són els qui el recorden, és que ha nascut un clàssic. I aquest és el cas d’Ovidi Montllor, no gens freqüent, i menys en uns Països Catalans acomplexats i perplexos.
 
Quan vaig a un recital de gent jove, enmig del gavadal d’excel·lents nous grups i de bons cantants que tenim, i veig que li dediquen una cançó a Ovidi o que en fan una versió pròpia, puc tocar el cel amb la punta dels dits. Ovidi és i serà per sempre més el nostre clàssic. Tenim el gran Joan Fuster. Tenim el millor poeta de l’Europa moderna, que és Vicent Andrés Estellés. Tenim l’immens Antoni Miró. I tenim l’Ovidi.
 
Quan dic Alcoi també dic Antoni Miró, el pintor del Sopalmo, el pintor de la realitat, el pintor que transforma el silenci en crit, el pintor que ultrapassa les convencions de la pintura, les modes i l’inevitable sentit decoratiu, una mica llepat, que veiem en els artistes contemporanis. I quan dic Antoni Miró no puc evitar pensar en Ovidi. I no sols perquè foren amics, amics d’aquells profunds, aquells que s’entenen amb un gest, sinó perquè compartien un univers comú: la fera ferotge habita en les teles immenses i punyents del pintor, i la sèrie El dòlar, per exemple, habita en les cançons d’Ovidi.
 
Així doncs estem a davant d’un espill que reflecteix una realitat i d’una realitat que reflecteix el contingut de l’espill: una doble mirada, una muda complicitat, un bategar comú. Entre l’espill i el seu reflex, s’hi passeja el cavaller Ausiàs March, amb l’ànima rompuda de tant d’amor.
 
Isabel-Clara Simó